excuses de mal pagador

Oda al Nadal

Madrid té coses mooooolt curioses, la gent, com em va comentar una amiga, vesteix gorros nadalencs i perruques del colors amb total alegria i dedicació. Que els xiquets van a cortilàndia i que no mola tant com abans. I que hi ha un milió de persones buscant a un altre milió de persones tota l’estona. Jo em done compte que esta ciutat la viuré una temporada i la intentaré aprofitar al màxim, però ni el meu curro és tot allò que havia somiat (encara que no crec que somiarà amb cap curro, sempre vaig pensar que em tocaria la loteria), ni l’estepa espanyola mola tant com la humitat mediterrània. És així, què li farem? la ciutat no és per a mi. O sí? Ja vorem i el curro... Jo crec que no és per ningú, els que se senten satisfets de treballar és que no saben aprofitar el seu temps, a fer la mà, que alce el país ton pare, jo preferisc els matins i els esmorzars...

El Nadal em deprimeix profundament, amb tanta alegria i gent al carrer, el moment de tornar a casa de retrobar-se amb amics i família, la decoració, la coentor i a Madrid amb perruques i gorros. I ara el estupends fatxes d’empresaris compromesos amb ells mateixos que tiren la culpa a moros, treballadors i l’esquerra, però ni tan sols a una esquerra de veres, sinó a eixa acomodada en l’autocomplacència d’un passat que consideren gloriós. Tot negat per una crisi d’un sistema econòmic totalment injust i desastrós, que van crear els bancs impulsats per empresaris àvids de diners, rajola i un motor destructiu constructiu que si per ells fora continuaria fins crea un món ric i apunt de palmar per la contaminació i l’exhauriment de tots i cadascun dels recursos. Ié! Però tots amb casa, cotxe, cotxe, cotxe, déu i una creu ficada pel cul. Definitivament com deia el gran Paco Rubiales el treball dignifica. Merda minsa!

Passeu un puto Nadal!!!!

Aaaaahhhaahahahah, ràbia, baves blanques escumeje...Grrrrrrrrrrrrrrr!