dimarts, 9 de març del 2010

Un altre dia a Madrid,

Matí, sona el mòbil, sona el despertador i 20 minuts després quan torna a sonar el despertador em desperte i amb el mòbil, una vegada ha tornat a sonar, m’alce. Són les 7:40. Sóc un tio especial...

Mire el llit amb desig, però malauradament m’he d’acomiadar d’ell, l’oficina em crida. Em vestisc, isc de l’habitació, em rente la cara, desdejune, em rente les dents, agarre el dinar, si no se m’oblida, i en tinc, i me’n vaig. Tots el dies amb ànim diferent, però tots els dies inalienablement d’esta manera i en este ordre concret, les xicotetes variacions consisteixen en buscar coses per la casa, ulleres, cinturó (que a hores d’ara encara no sé que he fet amb ell), algun paper per l’oficina, coses diverses que esdevenen imprescindibles en l’instant que no les trobe. Pot ser que trobe les coses o, pot ser que isca per la porta pensant que collons he fet amb determinat objecte perdut en algun dels indrets impossibles on acostume abondar coses no sé sap molt bé perquè (què hauré fet amb el meu cinturó? Només en tinc un).

Ja he eixit de casa, baixe les escales agraint que el sol ja il·lumine tènuement el descens a la ciutat, perquè on visc cada pis té la llum independent, per estalviar supose i és una baixada un tant fosca.

Estos mesos s’han caracteritzat per diferents primeres impressions en eixir al carrer a primera hora.

Neu, el primer dia, què guai!; el segon dia, mola; el tercer, em cague en el puto hivern i la mare que va parir les temperatures sota zero. Pluja, buff! Hui no entrarà ni un raget de llum per la finestra de l’ofi (abreviació d’oficina, això ho fan molt a Madrid). Núvol, ídem, però almenys no em banyaré. Sol... a vore quan fa un dia de sol com el nostre senyor Jesuscraistsupastar mana.

Agafe el rodalies tots el dies, però abans d’esperar que passe el tren busque lectura, un xic amb gorra blava amablement reparteix el “20 minutos”, un diari desil·lusionant de totes totes, molta informació de barris de Madrid que realment no m’interessa i coses molt supèrflues, poca informació, poc interessant, que no em dura ni el trajecte que faig. Intente estar a l’andana de Piràmides sobre les 8:15 si és una miqueta abans millor, perquè ara pareix que el tren passa a i quart, abans passava a i 17, però pareix que ara passa a i 14 i l’estic perdent (el matí és qüestió de minuts comptats). Però bé el temps és relatiu, no perdem el temps parlant del temps, total que després de 4 parades, Delicias, Méndez Álvaro(Polític, metge i escriptor espanyol que va ser batlle de la Madrid durant un mes a 1843), Atocha i finalment Recoletos, baixe del tren i puje moltes escales amb una multitud amb cara profunda de son, intente fer-ho a peu per estirar les cames ja que després estaré tot el dia assegut, al cim de l’estació hi ha un homenet molt poc agraciat que repeteix sense pausa “meshero’, meshero’, meshero’ tengo meshero’” que porta un cartell que posa, una cosa així com que no té treball i el més curiós que la seua filla té anorèxia, amb una cal·ligrafia i ortografia la mar d¡extravagant, gire a la dreta i veig la biblioteca nacional i la xica amb gorra roja que reparteix el “qué!” (eixe periòdic ja no l’agarre), camine uns centenars de metres i arribe a l’oficina, entre a les 8:38 (la meua hora d’entrada és a i mitja), si he perdut el tren, entraré a les 8:45 (però intente sempre eixir a les 18h en punt, no patiu) o potser una miqueta més tard.

Comença la meua jornada laboral.

Fi de la primera part...