dimarts, 10 de novembre del 2009

Què visquen els caps de setmana de tres dies i els matins de dilluns amb un sol que calfa, però no socarra.


Plategem-nos la ruralitat com un tot, el dia a dia de poques persones a un lloc immens, bonic i una miqueta dur. Els horitzons infinits, les alternatives pròpies, el microcosmos, les opinions alienes i les vesprades d’hivern amb un bon llibre, una cerveseta i el fumeral encés. Jo crec que ho provaria, però no és exactament la meua realitat, nop!

Exactament parlem d'uns cinc milions de persones inquietes en un lloc realment no tan gran per a tanta gent. Persones que circulen amunt i avall, en cotxe, caminant, en metro, en bus o de maneres que no sabia que existien. 24 hores d’activitat, mil opcions d’alternatives i secrets de ciutat que no descobriré encara que visca mil anys i altres que descobriré abans que els altres milions de persones que m’acompanyen en aquest recipient que és Madrid.

Venint de València em sorprén vore a Tonino Carotone en baixar del metro, he! Sóc un provincià de boina i palleta a la boca. Em sorprén com camina la gent de ràpida, i acabant de començar a treballar em sorprén com els dies ja no duren tant com abans i com quan arribe del curro tinc la sensació que eixe temps-espai no em pertany, que no el recordaré passat els anys i com acuradament assaborisc cada minutet que circule amb la música rebentant-me els oïts, sip! Cada dia estic més sord, què li farem?

Finalment he desfet la maleta i comence a conéixer a la penya que va sorgint i la veritat que no puc tindré molta queixa. Ara quan comence a palpar i a mirar detingudament, podré fer-me una idea de què collons faig ací.

Un beset a la punta del nas gelat i mocós. Què s'acosta l'hivern penya i el fill de puta no avisa!