Un altre dia a Madrid,

Matí, sona el mòbil, sona el despertador i 20 minuts després quan torna a sonar el despertador em desperte i amb el mòbil, una vegada ha tornat a sonar, m’alce. Són les 7:40. Sóc un tio especial...

Mire el llit amb desig, però malauradament m’he d’acomiadar d’ell, l’oficina em crida. Em vestisc, isc de l’habitació, em rente la cara, desdejune, em rente les dents, agarre el dinar, si no se m’oblida, i en tinc, i me’n vaig. Tots el dies amb ànim diferent, però tots els dies inalienablement d’esta manera i en este ordre concret, les xicotetes variacions consisteixen en buscar coses per la casa, ulleres, cinturó (que a hores d’ara encara no sé que he fet amb ell), algun paper per l’oficina, coses diverses que esdevenen imprescindibles en l’instant que no les trobe. Pot ser que trobe les coses o, pot ser que isca per la porta pensant que collons he fet amb determinat objecte perdut en algun dels indrets impossibles on acostume abondar coses no sé sap molt bé perquè (què hauré fet amb el meu cinturó? Només en tinc un).

Ja he eixit de casa, baixe les escales agraint que el sol ja il·lumine tènuement el descens a la ciutat, perquè on visc cada pis té la llum independent, per estalviar supose i és una baixada un tant fosca.

Estos mesos s’han caracteritzat per diferents primeres impressions en eixir al carrer a primera hora.

Neu, el primer dia, què guai!; el segon dia, mola; el tercer, em cague en el puto hivern i la mare que va parir les temperatures sota zero. Pluja, buff! Hui no entrarà ni un raget de llum per la finestra de l’ofi (abreviació d’oficina, això ho fan molt a Madrid). Núvol, ídem, però almenys no em banyaré. Sol... a vore quan fa un dia de sol com el nostre senyor Jesuscraistsupastar mana.

Agafe el rodalies tots el dies, però abans d’esperar que passe el tren busque lectura, un xic amb gorra blava amablement reparteix el “20 minutos”, un diari desil·lusionant de totes totes, molta informació de barris de Madrid que realment no m’interessa i coses molt supèrflues, poca informació, poc interessant, que no em dura ni el trajecte que faig. Intente estar a l’andana de Piràmides sobre les 8:15 si és una miqueta abans millor, perquè ara pareix que el tren passa a i quart, abans passava a i 17, però pareix que ara passa a i 14 i l’estic perdent (el matí és qüestió de minuts comptats). Però bé el temps és relatiu, no perdem el temps parlant del temps, total que després de 4 parades, Delicias, Méndez Álvaro(Polític, metge i escriptor espanyol que va ser batlle de la Madrid durant un mes a 1843), Atocha i finalment Recoletos, baixe del tren i puje moltes escales amb una multitud amb cara profunda de son, intente fer-ho a peu per estirar les cames ja que després estaré tot el dia assegut, al cim de l’estació hi ha un homenet molt poc agraciat que repeteix sense pausa “meshero’, meshero’, meshero’ tengo meshero’” que porta un cartell que posa, una cosa així com que no té treball i el més curiós que la seua filla té anorèxia, amb una cal·ligrafia i ortografia la mar d¡extravagant, gire a la dreta i veig la biblioteca nacional i la xica amb gorra roja que reparteix el “qué!” (eixe periòdic ja no l’agarre), camine uns centenars de metres i arribe a l’oficina, entre a les 8:38 (la meua hora d’entrada és a i mitja), si he perdut el tren, entraré a les 8:45 (però intente sempre eixir a les 18h en punt, no patiu) o potser una miqueta més tard.

Comença la meua jornada laboral.

Fi de la primera part...

Oda al Nadal

Madrid té coses mooooolt curioses, la gent, com em va comentar una amiga, vesteix gorros nadalencs i perruques del colors amb total alegria i dedicació. Que els xiquets van a cortilàndia i que no mola tant com abans. I que hi ha un milió de persones buscant a un altre milió de persones tota l’estona. Jo em done compte que esta ciutat la viuré una temporada i la intentaré aprofitar al màxim, però ni el meu curro és tot allò que havia somiat (encara que no crec que somiarà amb cap curro, sempre vaig pensar que em tocaria la loteria), ni l’estepa espanyola mola tant com la humitat mediterrània. És així, què li farem? la ciutat no és per a mi. O sí? Ja vorem i el curro... Jo crec que no és per ningú, els que se senten satisfets de treballar és que no saben aprofitar el seu temps, a fer la mà, que alce el país ton pare, jo preferisc els matins i els esmorzars...

El Nadal em deprimeix profundament, amb tanta alegria i gent al carrer, el moment de tornar a casa de retrobar-se amb amics i família, la decoració, la coentor i a Madrid amb perruques i gorros. I ara el estupends fatxes d’empresaris compromesos amb ells mateixos que tiren la culpa a moros, treballadors i l’esquerra, però ni tan sols a una esquerra de veres, sinó a eixa acomodada en l’autocomplacència d’un passat que consideren gloriós. Tot negat per una crisi d’un sistema econòmic totalment injust i desastrós, que van crear els bancs impulsats per empresaris àvids de diners, rajola i un motor destructiu constructiu que si per ells fora continuaria fins crea un món ric i apunt de palmar per la contaminació i l’exhauriment de tots i cadascun dels recursos. Ié! Però tots amb casa, cotxe, cotxe, cotxe, déu i una creu ficada pel cul. Definitivament com deia el gran Paco Rubiales el treball dignifica. Merda minsa!

Passeu un puto Nadal!!!!

Aaaaahhhaahahahah, ràbia, baves blanques escumeje...Grrrrrrrrrrrrrrr!

DISCULPEU SI NO M'ALCE, estic vegent la tele

Ehem! Esta setmana és una setmana molt important, destacable, per damunt de totes les coses, i primerament cal destacar el darrer capítol de Arròs Covat... Qui ens acompanyarà cada dimecres? les tribulacions d’un trentanyer en crisi, la Luz, l’impuls mental que ha suposat per a unes ments tan encartonades com les nostres (però de cartró corrugat no penseu).

Segona i molt important hui he arribat a casa i m’estic dedicant a mi, bé... Mentida, estic fent faena mentre sent Beirut parlar de Nantes, como mola Beirut per a una estoneta menudeta. I ara que pare una miqueta llance els meus pensament cap al Fata Morgana, mentre deixe que Madrid parle de València... La terrassa i eixos dies eterns de l’apegalosa València estiuenca i que significa eixa varietat de pensaments que no duen a cap lloc, avorriment, ouyeah! Tenia moltes ganes de parar, de pensar en no res, llàstima de no tindre la guitarra o l’ukelele per molestar els veïns, els companys i per estovar-me al balconet, sinó, no té molt de sentit, fa una miqueta de fred, no massa, no penseu.

I la setmana com es presenta, plena d’activitat, encara que la vida no siga especialment activa, l’estar assegut gran part del dia em farà gros i calb i Mia no em voldrà, sniff. El dimecres anirem a vore un grup graciós que es diu Pepper Pots, el dijous descansaré i el divendres pot sortir el sol, a les tres a Atocha, de canyes per Madrid, de compres per Madrid, de concert per Madrid, de turista per Madrid. Dissabte Ki sap, què passarà.

Mentrestant m’alce de matí, agafe el metro, que per cert em mareja prou i mire acuradament totes les persones que tussen buscant indicis de grip A, massa intimitat amb gent desconeguda, arribe a la faena, curro, desconnexió mental, curro, desconnexió mental, entremig esmorzar i dinar. I passen coses curioses, es produeixen silencis, ara comprenc que els companys no tenen perquè ser amics, ai! Ser adult no mola, tantes misèries... En fin

Les canyes a València ja sabeu que tenen un altre significat... Però ací existeix les cundas ja vos explicaré un dia què és, para prop de casa no penseu, per als que hagueu vist callejeros.

De famosos ja no en veig tants, la rúbia de Dover i un que ix a canal + fent un programa de cine, però no passa res tampoc veig el sol, els dies són llargs a l’oficina i curts a casa.

Tinc emoció per vore arròs covat.

Els casals fallers presenten certa intimitat, veritat?

Què visquen els caps de setmana de tres dies i els matins de dilluns amb un sol que calfa, però no socarra.

Plategem-nos la ruralitat com un tot, el dia a dia de poques persones a un lloc immens, bonic i una miqueta dur. Els horitzons infinits, les alternatives pròpies, el microcosmos, les opinions alienes i les vesprades d’hivern amb un bon llibre, una cerveseta i el fumeral encés. Jo crec que ho provaria, però no és exactament la meua realitat, nop!

Exactament parlem d'uns cinc milions de persones inquietes en un lloc realment no tan gran per a tanta gent. Persones que circulen amunt i avall, en cotxe, caminant, en metro, en bus o de maneres que no sabia que existien. 24 hores d’activitat, mil opcions d’alternatives i secrets de ciutat que no descobriré encara que visca mil anys i altres que descobriré abans que els altres milions de persones que m’acompanyen en aquest recipient que és Madrid.

Venint de València em sorprén vore a Tonino Carotone en baixar del metro, he! Sóc un provincià de boina i palleta a la boca. Em sorprén com camina la gent de ràpida, i acabant de començar a treballar em sorprén com els dies ja no duren tant com abans i com quan arribe del curro tinc la sensació que eixe temps-espai no em pertany, que no el recordaré passat els anys i com acuradament assaborisc cada minutet que circule amb la música rebentant-me els oïts, sip! Cada dia estic més sord, què li farem?

Finalment he desfet la maleta i comence a conéixer a la penya que va sorgint i la veritat que no puc tindré molta queixa. Ara quan comence a palpar i a mirar detingudament, podré fer-me una idea de què collons faig ací.

Un beset a la punta del nas gelat i mocós. Què s'acosta l'hivern penya i el fill de puta no avisa!

LES MEUES CIRCUMSTÀNCIES I JO

Estic apuntet apuntet de rodar cap a casa, oueyah! Ha passat la setmana i el meu ritme no ha parat, non stop, ritmo no pare no pares. La veritat que no sé encara massa bé en què consisteix la meua feina, però el Rojas (és un profe característic de la carrera) a l’enviar un correu al sector, perquè ara parle del sector forestal, com el sector, que sona com a pel·li d’alliens, m’ha escrit donant-me l’enhorabona per estar on exactament no sé on estic.

He de dir que el cap de setmana vam eixir, vaig conéixer la nocturnitat de Lavapiés i Malasaña i la Latina el diumenge, però que entre setmana, tot i anar darrere d’un matalàs i no parar per casa, només he eixit dos dies, ei! Potser em cure l’alcoholisme, bé crec que van ser tres nit, no ho sé, però a casa abans de les 12 que l'endemà es curra, ai! com trobe a faltar el Fata...

Bo, que em perd, ja tinc casa, què passa, què passa que ja tenimos casa, i aní a arreplegar les claus ahir i a fer birres amb els compis de piso, gent molt agradable, vaig conéixer els seus col·leguetes, la veritat que la cosa va estar simpàtica. Entre això i que la meua jefa directa ha estat xunga, la setmana té un balanç més o menys positiu. Ja cague en l’oficina, què!

D’altra banda encara em continue perdent a saco, l’espai entre Fuencarral i Gran Via és un immens forat negre que estic aprenent a controlar, tot i que de poc em va servir, perquè si tot va bé, la setmana que ve me'n vaig més al sud, fora del centre, a un barri, barri, ja sabeu, edificis de caravista, supermercats i avingudes vingudes del no res. Però crec que l’experiència serà profitosa, espere. Està mili laboral que estic mig patint em farà un home de profit, i diré dimele, o la dijo, debuti, tronco i és que aquí en Madrid nadie és de Madrid.

En el meu rànking particular de famoseo, he de dir-vos que he vist a Àfrica Luca de Tena que cada està màs buena i em creue tots el dies amb Vinilla Von Bismark i ja sé on viu, és el que té passar per la plaça de Chueca tots els dies, amb els quatre borratxos impertèrrits que no és menegen dels bancs que ocupen cada dia de la setmana.

Per cert està ciutat està mooolt contaminada i estan obrant sempre pel que sembla, en fin, estos además de polacos són maricones.

Un beset al culet.

Primera presa de contacte, curiosa i, fins i tot, divertida.

Com sabeu vaig eixir dijous finalment de matí. Els meus pares m’acompanyaren a l’estació i amb ulls plorosos em digueren adéu, la veritat que en eixe moment se’m va encollir una miqueta el cor. En la meua família no som de demostrar l’estima en excés i quan es fa tan evident el sentiment d’amor familiar m’entra una miqueta de tristor. La veritat que no ajuda a agarrar el tren per a passar-te els pròxims mesos lluny de casa, a Espanya.

Conforme pují al tren de seguida toquí Àngela per mig plorar amb ella i que m’animara (un dels principals papers de les parelles, sempre saben quina tecla tocar per pujar-te la moral), vaig aconseguir no vessar llàgrimes gràcies a les paraules motivadores i mossegant-me el llavi inferior.

3 hores després de mirar per la finestra, de llegir, vore la pel•li i d’escoltar música a tota hòstia, perquè una pava que tenia al costat no parava de fer ritmes en les seues cames, baixava a l’estació de Chamartín, una estació lletja on ma tia m’esperava, això va molar molt facilita les coses quan vas més carregat que un sherpa.

A mitja vesprada havia quedat amb nan-Aina-nanà, que em va agarrar de la maneta i em va acompanyar a vore un parell de pisos, després de fer una birra.

El primer pis, era clàssic d’estudiants, per la pinta de mostós, no perquè realment estiga mostós, no malpenseu, sinó pels mobles antics i el terra de rajoles amb dibuix impossible que quan alguna cosa cau la perds en el mateix moment que toca terra, perquè el sòl mimetitza l’objecte en qüestió i et passes mitja hora buscant i tirant-te a terra per buscar un volum que destaque i acabes trobant la cosa que havies perdut setmanes abans.

Ui! Per on anava? A sí, el pis, la gent moooolt simpàtica i molt agradable amb la que va haver molt de feeling, han estudiat el mateix que jo, i tenen curros que a priori molen més que el meu, gent molt simpàtica en la qual van fer de seguida molles i un parell de birres, és que al final los amigos de los amigos de mis amigos són mis amigos. Damunt anava recomanat per dues persones diferents, ha! Contactes...

El següent pis que visitarem estava en la bonica i viva plaça de Lavapiés, la xica que treballa un moltet no va poder arribar a l’hora i l’esperaren pacientment fent birres en un lloc on fan uns bocates espectaculars, si algun dia veniu anirem. Finalment la xica vingué, i ens va ensenyar la casa, una meravella de casa antiga amb sostres alts i una habitació tan bonica que quasi se m’oblida que costa 70 euros més al mes, coses a favor l’habitació estava moblada i tenia molt bona pinta i l’altra no, però l’altra guanyava en preu i tenia a favor el capital humà, tot i que la xavala, que és de Tavernes, també pareix de puta mare. La veritat que si no fora perquè els pròxims mesos aniré més pelat que el cul d’un mico, l’haguera agafat a ulls clucs, però ser mil eurista a esta ciutat, Madriz, imposa certes restriccions.

Això va ser el dijous, després ha vingut divendres, com sol passar. De matí vaig mirar de contactar amb gent d’altres cases i, hui dissabte, tinc un parell de visites i per al dilluns una altra, encara que ja he dit mig que sí als del primer pis que vaig vore, sóc així de resolutiu i ells en principi també estaven motivats amb mi, ara vorem com evoluciona la cosa.

Coses que han passat mentrestant, he vist a Pedro Ruiz, a Estíbaliz Gabilondo, a un que eixia en sé lo que hicistéis al principi, més lleig que un pecat i a l’Elena Anaya, menudeta, primeta i molt guapa.

Caminant pel carrer he vist un xic al qual li feien una sessió de fotos i es descamisava en mig de la Gran Vía, i una xica enfront del botànic en una altra sessió vestida espectacular. He anat a dinar a un restaurant superpijo de madrid amb el meu cosí que esta fent-me de pare i m’ha acollit, el restaurant va eixir car i menjàrem poc, m’he perdut un parell de vegades, i per la nit isquérem per Malasaña, al Vía Láctea, que es coneix que és famós, al tuperware, a un lloc de birrar Xeca, i a un local de gays que no recorde el nom, de música house infumable. Tot car i per ara mola més València, entre nosaltres.

El dilluns començaré el treball, i faré vida més o menys normal, és a dir molt de curro poca vida social, tot i que per la nit tinc sopar amb el secretari general, no sé, no sé... I a final de setmana a casa a vore la rúbia, a los muchachos, a los viejos. Quines ganes!

Pd. El meu cosí i Aina es mereixen un monument...

Pd. Gràcies als missatges de dijous per la nit, de divendres de matí, ai! què bonicos sou, després s'oblidareu de mi i normalitzarem la situació, però mentrestant m'aprofite de tant d'amor generós.